1. Objectiu
2.
L’Escola i l’ Institut Obrer
3.
L’Associació i la guerra
4.
Els protagonistes
5.
Francesca Lladós Castellet
6.
Josep Ribas Brullet
7. Pere Bartrés
8. Pere Padró Castellet
9. “In memoriam”: Andreu Castells, Maria Villà, Magda Fornells, José Aloy
i Antoni Jané
10. Florenci Mimó Espinalt
11. Ramón Batalla
Bel
12. Rogeli Izquierdo Sánchez
13. Francesc Raspall Ventayol
14. L’ “Oncle” Simón Escoda Pujol
15. El Doctor Juan/José Bote Garcia
16. Per saber-ne més
17. Fonts de les imatges
17. Fonts de les imatges
1 Objectiu
Des del desembre del 2012, en Rafael Jariod,
president de la ONG “CC ONG Ayuda al
Desarrollo”, va penjant, poc a poc, al seu bloc, el voluminós conjunt de
cartes (137) que una joveneta de Sabadell, Francesca Lladós Castellet, va rebre
dels seus companys i amics, en el període de la guerra i primera postguerra. Quasi
tots aquets nois van ser enrolats en plena adolescència, entre 1937 i 1938, a
l’exèrcit del Front Popular i li escrivien des del front, hospitals, etc. La majoria eren de la famosa “lleva del
biberó”.
Sabem que també li van escriure gran quantitat de
targes postals, però no s’han trobat.
L’enllaç al
bloc on són publicades les cartes és:
Del contingut d’aquest
bloc, d’ara endavant en direm l’epistolari. El present document pretén contextualitzar aquest
epistolari i complementar-lo amb alguna informació i imatges dels seus
protagonistes. Això pot contribuir a entendre millor el que es diu a les cartes
i a eixamplar la seva visió coral, de com la guerra i la derrota de la República
van truncar molts anhels juvenils. Al mateix temps, tot plegat vol ser un
record i homenatge a tots aquells joves que van fer-se adults aquells anys tan
tràgics.
2
L’ Escola i l’ Institut Obrer
A la presentació de l’epistolari, R. Jariod fa el
següent comentari:
Cuando
vi tiradas en el suelo del mercadillo dominical de antigüedades de Sabadell
aquel paquete de cartas me supo mal. Me preguntaba cómo habían ido a parar
allí, el porqué no tenían ningún interés para nadie. Podían haber ido al reciclaje
pero estaban en mi mano. Las compré y empecé a leerlas. Son cartas de jóvenes
que escriben a su amiga de Sabadell y esta las guarda ordenadamente durante
años. Todos están enamorados de ella pero se casa con otro. Sus historias al
final hace que tengas una visión de lo que fue la guerra civil y los primeros
años de la posguerra. Se trata de jóvenes educados salidos de una escuela
secundaria obrera de Sabadell.
Els autors de les cartes recollides a l’epistolari,
quasi tots adolescents (nascuts entre 1918 i 1922) eren obrers i companys
d’estudis a la “Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell”. Aquesta
escola (d’ara endavant EI) es va crear al 1910, patrocinada bàsicament pel món
empresarial, ja que a Sabadell, ciutat molt industrial, sobretot en el sector
del tèxtil, es necessitaven molts obrers qualificats amb una educació general
de nivell primari. En aquella època aquest era el nivell màxim d’educació que
normalment podia obtenir un obrer. Fer el batxillerat (estudis anomenats
secundaris o de segon nivell) de cara a poder seguir una carrera universitària,
li era econòmicament impossible.
Amb l’arribada de la Segona República (1931), va començar
a tot Espanya, un gran moviment de renovació de l’educació i de la seva extensió
a tot el poble. A Sabadell es van crear noves escoles i de diverses orientacions.
Al començament de la guerra civil, l‘estiu de 1936,
es van dissoldre les organitzacions empresarials. L’EI, fins llavors regida per
un Patronat bàsicament empresarial, va passar a mans de l’Ajuntament
(bàsicament format per membres de sindicats i partits d’esquerra). Es va
prendre la mesura democratitzadora d’introduir representants dels alumnes i ex alumnes
al nou Patronat. L’any 1937, l’EI, va afegir als tres ensenyaments ja existents
a l’escola (nivell professional primari: Tèxtil, Arts i Oficis, i Comerç), un
nou i important centre educatiu, l’Institut Obrer de Sabadell (d’ara endavant IOS)
per possibilitar als joves més brillants de la classe obrera, fer el
batxillerat i així poder optar a entrar a la Universitat. L’IOS incloïa règim
voluntari d’internat, convivint amb alguns professors i les seves famílies. Tot
era gratuït, fins i tot el material. L’IOS és la “escuela secundaria” que el senyor
R. Jariod cita al comentari de la introducció a l’epistolari.
La investigadora Cristina Escrivá Moscardó (Associació Cultural Institut Obrer) experta en el tema dels
Instituts Obrers (1937-1939) escriu:
Iniciada la Guerra Civil, el Govern de la República va
emprendre un assaig pedagògic encaminat a formar els millors estudiants entre
els obrers majors de quinze anys amb capacitat d'assumir un batxillerat
concentrat en quatre semestres.
Els instituts per a obrers d'educació secundaria tenien
la finalitat d'elevar la cultura dels treballadors i, alhora, de cultivar-ne
les ments per que els ciutadans de trajectòria obrera ocupessin càrrecs importants
a tot l'Estat i així contribuïssin al necessari progrés del país. Començava,
d'aquesta manera, una etapa prometedora per a molts nois i noies amb talent.
Es van crear instituts obrers a Valencia, Sabadell,
Barcelona i Madrid.
Els alumnes que estaven descobrint el món de la cultura
tenien una predisposició activa per aprendre i un gran sentit de la
responsabilitat, projectat pels excepcionals professors que compartien les
seves experiències amb una metodologia hereva del pensament de l'Escola Nova,
de 1'Escola Moderna i de la Institució Lliure d’Ensenyament, una educació
renovadora, participativa i integradora, coeducativa, laica i que incentivava
l'esperit de cooperació i solidaritat entre l'alumnat.
Els estudiants dels instituts obrers eren els futurs
ciutadans compromesos amb la societat. La modernitat i l'avantguarda es respiraven a l’
Institut, en la formació d'un nou individu implicat amb el seu temps. Els
alumnes estaven destinats a esdevenir quelcom important. Era una lluita col·lectiva
pel coneixement.
A les noies de l’Institut se’ls oferia la veritable
oportunitat d’igualtat i no podien desaprofitar aquest fet. Recordem que feia
poc temps que les dones tenien vot a les eleccions i que el caràcter d’internat
mixt era innovador no només a Espanya sinó també a la resta d’Europa.
Però no podem oblidar la realitat bèl·lica del país. L’Institut
[obrer de Sabadell] era un petit oasi de construcció enmig de tanta destrucció.
Les notícies del front, sobretot en el segon semestre, eren desoladores. Cada
vegada que els citaven a la biblioteca a hores no habituals, pressentien les
males notícies. En set ocasions van sentir de la veu del senyor Simón Escoda,
director: la trista noticia de la defunció en acte de guerra d'un company.
La guerra civil era un fum asfixiant per als estudiants que
anava en augment i el seu fatídic final va devorar la joventut dels alumnes i
va omplir les seves vides de por, calamitats i frustracions. Perdre la guerra i
finalitzar totes les il·lusions.
Els alumnes dels
instituts obrers van ser desposseïts de la il·lusió del demà, anul·lada la seva
expectativa d'un món millor amb igualtat d’oportunitats. La majoria van
continuar les seves vides amb la frustració de saber que amb ells acabava un
assaig educatiu cap a una Espanya de progrés i modernitat. Per sobreviure amb
el feixisme, van haver d'ocultar que una vegada havien estudiat als instituts
obrers, però mai no van oblidar la cultura i la llibertat inculcades a les
seves aules.
A Internet es
pot trobar gran quantitat d’informació sobre la història dels Instituts Obrers,
especialment als treballs de la professora Cristina Escrivà. En concret, de
cara a l’IOS i l’epistolari que ens ocupa, és molt recomanable llegir l’article
que va publicar el 2004 (revista Arraona, nº8, “L’ Institut Obrer de Sabadell,
1937- 1939”) i que està penjat (3 sept.2013) a l’epistolari. Es tracta d’una
entrevista a Lluís Viaplana, un dels companys de Francesca a l’ IOS.
Fig.1 Fullets publicitaris de l’IOS.
|
|
Fig.2 Cartell anunciant l’IOS.
|
|
Fig.3 A la
esquerra, l’edifici “Caixa de Sabadell”
(actualment propietat del BBVA) que va ser on l’IOS s’instal·là provisionalment. (Foto de 1930, aproximadament). La imatge
de la dreta, és de la masia-castell “Can Feu,” on estava planejat fer-hi la
instal·lació definitiva de l’IOS, una vegada s’acabés la guerra amb la
victòria de la República.
|
3 L’Associació i la guerra
Els nous aires educatius arribats
amb la República van fer que l’EI creés ràpidament l’AAEEI (Associació d’Alumnes i Ex-Alumnes de l’EI), sens dubte un eix
important a l’epistolari. L’Associació constava, al 1935, de les següents
seccions; Excursionista, Cultura (xerrades sobre cinema, periodisme, divulgació
científica, visionat de documentals, etc), Femenina, Atlètica i Esperanto. Més tard se li va afegir una secció d’Escacs.
El primer punt dels Estatuts de l’AAEEI, defineix que la seva funció ha de ser “el foment de la cultura intel·lectual i
física dels seus associats, com a complement de l’obra docent de la Escola
Industrial”. Per exemple, la secció Excursionista no es limitava a fer
sortides per caminar, escalar, etc, sinó que s’aprofitaven per a fer estudi de
la natura i el territori, fer fotografia, dibuix, etc.
Al 1938,
l’AAEEI es transforma en Federació d’Alumnes i Ex Alumnes de les Escoles
Professionals, la FAEEP, que incloïa també els alumnes de l’IOS. Aquí
anomenarem, “l’Associació” a qualsevol de les dues associacions. L’Associació
apareix citada freqüentment amb entusiasme o amb enyorança, a les cartes dirigides
a Francesca Lladós. La pertinença a l’Associació, i la convivència a tot hora (fins
i tot els diumenges), amb la companyonia que tot això provocava, són els principals elements que lliguen els
personatges d’aquest epistolari.
Quan la
República veu que l’exèrcit de Franco està ja atacant València i Catalunya
(primavera de 1938) i no li queden prou homes mobilitzats, decideix enviar al
front de l’Ebre i del Segre, als nois de 17 a 19 anys (els anomenats “biberons”)
i als homes de 27 a 32 anys. I al setembre, fins els de 38 anys (anomenats “la
lleva del sac”). Ja abans havia marxat al front algun professor i algun alumne
no tan jove. A la majoria dels alumnes (nois) de l’IOS els va tocar lluitar a
la duríssima batalla de l’Ebre i a la campanya del Segre. Al final de 1938
alguns alumnes més joves van marxar a l’exili amb les seves famílies.
En
conseqüència, l’IOS i òbviament l’Associació, es queden amb pocs alumnes i pocs
professors. Això fa que el paper de les noies per seguir tirant endavant tot el
conjunt, sigui fonamental. Una de les coses que van fer és crear una secció de
Correspondència per mantenir contactes amb els companys que estaven al front. Francesca
era una de les més actives en aquesta tasca. De fet, no feien exactament el
mateix paper de ”padrines de guerra” que els partits i sindicats demanaven a
les noies (veure la fig.6) perquè els
nois ja eren companys d’elles a l’Associació i amics des de feia temps.
Fig. 4 El camp de bàsquet de l’EI. Francesca jugava a l'equip femení.
Fig. 5. Insígnia de la FAEEP.
|
Fig. 6 Postal
de la “Unión de Muchachas” (JSU) per
demanar a les noies d’escriure als combatents per donar-los ànims.
|
Potser
Francesca no considerava prou feina de “padrina de guerra” la correspondència
amb els companys, i es va decidir a “apadrinar” un desconegut, que havia
demanat ser “fillol”. Aquest desconegut es deia Albert Guiriguet i era pintor
(havia estudiat Belles Arts) ninotaire i pallasso “august” de nom artístic CUK.
Havia també estudiat teatre a l’escola del Gran Teatre del Liceo. Francesca li
va seguir escrivint a l’acabar la guerra, fins i tot quan CUK va ser tancat a
la Presó del Poble Nou.
Fig. 7. Petit fragment d’una carta d’en Cuk, amb un “autoretrat”.
El 26 de gener de 1939 les tropes de Franco ocupen Sabadell i tant l’IOS com l’Associació, són eliminats. L’EI va continuar amb els seus tres ensenyaments tradicionals, però els estudis de l’IOS no van ser reconeguts. El nou president del Patronat era el nou alcalde (òbviament un ajuntament bàsicament falangista), i el nou vicepresident era un rector de Parròquia.
Quasi a tots
els alumnes que van tornar vius de la guerra, així com als que no van ser mobilitzats
per massa jovenets, o no s’havien exiliat, els hi va tocar marxar a fer la mili
durant un temps molt llarg. Alguns van passar més de sis anys fent de soldats. Durant
la llarga mili, els companys van seguir mantenint correspondència amb les
amigues, com Francesca, de la desapareguda Associació.
Pràcticament
totes les cartes de l’epistolari, estan escrites des de quarters, hospitals o
el front. Això fa que doni una versió autèntica i molt variada, de les
vivències d’aquells jovenets, tant durant els últims anys de la guerra com en
els primers de la postguerra.
4 Els protagonistes
Apart de
Francesca Lladós Castellet, els principals protagonistes de l’epistolari són
els remitents; Josep Ribas Brullet, Pere Bartrés, Pere Padró, Florenci Mimó
Espinalt, Ramón Batalla Bel, Rogeli Izquierdo Sánchez i Francesc Raspall
Ventayol. Aquí hi dedicarem un apartat a cadascun d’ells.
Del
contingut de les cartes a Francesca es dedueixen algunes dades i detalls
d’interès sobre els remitents. Però per donar una visió més ampla, hem buscat més
dades, documents i fotografies. Com cap dels protagonistes de l’epistolari és
viu, hem recorregut bàsicament a l’inestimable col·laboració d’alguns dels
descendents i parents d’aquells nois i noies, especialment els de Francesca
Lladós, Rogeli Izquierdo, Florenci Mimó, Antoni Jané i Josep Ribas.
Hem pogut
parlar també amb Angelina Saló (fig 30), potser l’únic alumne de l’IOS que encara és viu
(viva, en aquest cas). Quan va entrar a l’IOS, Angelina tenia només 15 anys (l’edat
mínima per entrar-hi) i després de la guerra es va casar amb Josep Jornet i
Piñot, també alumne de l’IOS i citat en algunes de les cartes de Rogeli
Izquierdo. Jornet era de la quinta següent a la del “biberó”, per això no va
arribar a anar a la guerra Aquest
matrimoni és l’únic del que en tinguem notícies, entre dos ex-alumnes de l’IOS.
Fig. 8 Montserrat,
maig de 1940. Trobada d’ex-alumnes de l’IOS.
La quarta persona dempeus, d’esquerra a dreta, amb un llaç fosc, és Francesca
Lladós.
A més de les cartes normals, a l’epistolari hi ha cinc escrits “in memoriam” pels companys morts a la guerra. Els autors són: María Villà, Magda Fornells Arbola, Andreu Castells i Peig, Antoni Jané Solé i José Aloy Anell.
També parlarem,
de dos figures importants, els directors de l’ IOS. El primer director va ser
Juan Bote Garcia (encara que a l’IOS se’l coneixia com José Bote) que després
de la guerra va passar 15 anys de penosa aventura, com veurem més endavant. El
segon director va ser el professor Simón Escoda Pujol, molt estimat pels
alumnes, com ho manifesten ells mateixos en algunes de les seves cartes.
Fig. 9. Sabadell, 12 de novembre de 1989. Retrobament
d’ex-alumnes de l’IOS, per celebrar el 50e aniversari de la creació de l’IOS.
La primera senyora que hi ha a l’esquerra, començant per dalt, amb un cabell
molt negre, és Francesca Lladós. A la
fila dels que estan dempeus darrera dels ajupits, el quart per l’esquerra és Rogeli
Izquierdo (no mira a la càmera). El primer d’aquesta fila per la dreta i amb
una armilla vermella, és en Vicens Renom
(potser el noi més citat a les cartes). La senyora d’aquesta mateixa fila, que
porta una camisa taronja, és Angelina Saló. I el seu marit (Josep Jornet) està
al seu costat (darrera d’en Renom).
5 Francesca Lladós Castellet
5 Francesca Lladós Castellet
Sens dubte, Francesca
és la protagonista principal i el centre de l’epistolari, malgrat que no hi apareix
cap carta escrita per ella.
Va nàixer a Sabadell
l’abril de 1921 i va fer estudis elementals i de mecanografia a un col·legi
privat fins el 1934 quan va entrar a l’EI. Des dels 14 anys compaginava els
estudis amb el treball a la perfumeria Solsona i també de taquillera al cine
Euterpe. L’economia de la seva família,
com la de la majoria de la població, necessitava que el fills treballessin des
de molt joves.
El juliol de 1936 ja era vocal de la secció
Femenina de l’Associació (AAEEI). El maig de 1938, quan només tenia 17 anys va ingressar
a l’IOS (segona promoció). Ingressar-hi era difícil, ja que s’havia de superar les
proves de selecció dissenyades per a trobar alumnes amb capacitat per fer un
batxillerat tan intensiu. A la seva convocatòria, dels 80 aspirants a les 25
places disponibles, només 17 van superar les proves de selecció. I dels 17, només
2 eren noies.
|
Fig. 10. Francesca Lladós als 15 anys, quan ja
era activa a l’Associació, jugava al bàsquet i era membre del Grup de
Muntanya del Centre Excursionista de Sabadell.
 Fig. 11. Va ser molt afeccionada als esports: natació, escalada, però sobretot al bàsquet. Aquí (la tercera per l’esquerra) amb l’equip de l’Associació.  |
Participava
activament als butlletins i a la vida associativa. De fet, a les cartes, el
nois la qualifiquen com “l’ànima” o “el 100%” de l’Associació. Francesca, estava
molt entusiasmada i il·lusionada amb el futur, especialment pels nous estudis a
l’ IOS i l’enriquidor ambient que s’hi vivia.
Ser alumne
de l’IOS no deixava temps per a fer res més, per això a l’IOS a més de ser tot
gratuït, se li donava un sou com el que tenia abans d’entrar-hi.
Fig. 12. Primera pàgina del primer número d’ANHELS (octubre 1938) el butlletí de la FAEEP. Aquest va substituir al butlletí de l’anterior associació, la AAEEI.
Francesca, va ser vocal de
cultura de l’Associació (quant ja era FAAEP), i va tindre càrrecs a la secció
Femenina i la d’Esports, i representant de l’Associació a l’última Junta de l’
IOS fins el dia de l'entrada de les tropes de Franco a Sabadell.
Fig. 13. Novembre de 1938. L’Associació està en situació precària, com ho expliquen aquests documents. El primer, un fragment de l’ANHELS. El segon, fragment d’una carta de Francesca, a Florenci Mimó.
Quan a l’endemà
de l’entrada dels nacionals, els estudiants de l’IOS que encara quedaven, van
preguntar a l’Ajuntament quan continuarien els estudis, se’ls hi va dir que “¡Para
ustedes todo se acabó por proceder del gobierno rojo! ¡Fuera de aquí”. L’Associació
també va desaparèixer. Francesca encara no havia fet els 18 anys. Aquells dies,
tot se li va enfonsar.
Encara que les
tres escoles de l’EI van continuar sota el nou règim, l’IOS va desaparèixer i
als estudiants no se’ls hi van reconèixer els estudis. Francesca va intentar continuar
els estudis que havia començat a l’EI, però, segons explica, li van dir que no
admetien noies. Va passar uns mesos amb feines diverses, bàsicament treballant
al camp. Va tornar a treballar a la perfumeria Solsona i després com a
mecanògrafa a una companyia de maquinaria elèctrica (LESA). Més tard va
treballar a “Cal Pineda” fins la dècada dels anys 50. Al mateix temps treballava al cine Euterpe (no ho va deixar fins la
dècada dels anys 70).
Fig. 14 Fragments d’una carta de l’octubre del 39 de Francesca a Rogeli Izquierdo.
De l’epistolari es desprèn, que els anys centrals de la seva joventut (l’últim de guerra i els primers anys de postguerra) van ser per Francesca, com per a moltíssims altres espanyols, anys molt negres: L’enfonsament de tot un món que l’havia omplert d’il·lusions; l’arribada d’un règim repressiu i d’uns ideals molt allunyats dels seus; pèrdua de la possibilitat de seguir el camí cap el que l’IOS l’havia fet somiar; els companys obligats a continuar anys allunyats fent vida militar, o a la presó o hospitalitzats o a l’exili (com la seva principal col·laboradora a la FAEEP, Maria Canal); mestres tancats a la presó o exiliats; separació dels seus pares (gran drama en aquells temps); els marits de les seves dues germanes tancats en camps de concentració o malalts; i passar gana, molta gana.
Fig. 15. Foto de 1941. Francesca (dempeus, a la dreta) va seguir practicant
el seu esport preferit, el bàsquet. Jugava
amb l’equip femení del Club d’Esports Sabadell.
Fig. 16. Francesca l’any 1942.
L’any 1953, Francesca es va casar amb Josep Maria Blanquer, que curiosament no és cap dels “enamorats” que apareixen a l’epistolari, ni havia tingut cap relació amb l’Associació. Es van conèixer fent excursions de muntanya i es van entendre aviat: Aficions semblants (esport, art, cultura,..); Ell era de la lleva del “biberó” i havia vist morir molts amics; etc. Les persones amb qui hem parlat i que els van conèixer, diuen que eren molt “bona gent”.
Van seguir vivint a Sabadell i
van tenir un fill i una filla.
Francesca
Lladós va morir el mes de març de 1998 (als 76 anys) després d'uns quants anys
de greu malaltia.
Fig. 17 El primer dels escrits següents, el va fer Francesca pocs
dies abans de morir. El segon també és seu, i forma part del recordatori
entregat per la família en el seu enterrament.
6
Josep Ribas Brullet
En Josep Ribas va enviar a Francesca dotze cartes
entre març i juliol de 1938. Com la
majoria dels que escriuen a Francesca, n’està “enamorat”.
És cridat a files quan només tenia 18 anys (primers
mesos de 1938) i comença a escriure-li cartes. A les dues primeres, descriu la
desmoralitzadora experiència ferroviària de la seva incorporació a l’Exèrcit
Popular. A la llarguíssima carta del 26 d’abril, descriu un altre desplaçament
ferroviari desastrós. La resta de les seves cartes donen molts detalls de la
vida al front (bàsicament a les terres d’Urgell). Parla de tres amics morts
(com a mínim dos d’ells eren de l’IOS).
Uns quants dies després de la seva última carta a
Francesca (juliol 1938) és evacuat del front, malalt de tifus, a l‘hospital de Caldes
de Malavella, on va morir el 28 de setembre. Florenci Mimó comenta a la seva
carta del 27 d’octubre de 1938, que Francesca li ha fet saber la mort d’en
Josep.
Va estudiar a l’EI, però no a l’IOS. Com pertanyia
a la F.A.A.E.P., era amic de Francesca i de molts altres alumnes de l‘IOS. En
Ribes ja era amic de Francesca abans de la guerra. Les seves cartes originals, totes en català, són complicades de
llegir, perquè escriu ràpidament, amb difícil grafia i cap preocupació per l’estructura
de les frases. Sembla que era molt afeccionat al dibuix i la pintura. Va
dissenyar, segons explica, una tarja postal per a la seva Brigada i un segell
de la F.A.A.E.P.
Fig.18 A la foto de grup, en Josep Ribas destaca, dempeus
, a la dreta. Francesca es la segona per l’esquerra, amb una corda a la mà. La imatge de més avall és un
retrat de Francesca fet per Josep, l’any 1935.
7 Pere Bartrés
Pere Bartrés només va escriure sis cartes
a Francesca, del maig al desembre de 1938. Va ser cridat a files uns mesos després
que Josep Ribas, però el viatge de la seva incorporació va ser igualment un
desastre frustrant, que li explica a Francesca en la seva primera comunicació,
amb una poesia. Convé llegir la versió original en català, ja que la traducció
al castellà fa perdre totalment la rima (precària) de l’original. Després n’envia
una d’exaltació del valor dels soldats republicans, per a ser penjada al mural (diguem-ne
“panell d’anuncis”) de la seva Companyia, però més tard l’estripa i reconeix
que tot el que s’hi diu són mentides.
En Pere Bartrés està obsessionat per la qualitat de
l'escriptura. Es queixa del seu “retard cultural” i diu que admira la sintaxi
de Francesca. Des de les trinxeres, carregat de bombes de mà i veient la mort
de molt a la vora, enyora la vida d’estudiant.
Malgrat intentar ser bromista, les seves cartes destil·len
desengany.
La jove Maria Canal, citada repetides vegades per
en Pere Bartrés i altres, formava part de la comissió de Propaganda que es va
crear al 1938 i també membre, com Francesca, de l’última Junta.
8 Pere Padró Castellet
En Pere era cosí germà de les germanes Lladós, que
l’anomenaven Peret. Va nàixer el 1917. Només es tenen tres cartes d’ell dirigides
a Francesca, del març i abril de 1939.
Pel que diu a les cartes sembla que es troba en
situació difícil, de fet com tota la seva família en aquells moments, simplement per ser dels vençuts.
Com era obligació, les tres cartes estan escrites
en castellà.
|
Fig.19 Pere Padró, cosí germà de Francesca.
|
9 “In
memoriam”: Andreu Castells, Maria Villà, Magda Fornells, José Aloy i Antoni Jané
Del primer dia de novembre de 1939, en el 2n aniversari de la inauguració de l’IOS i en plena voràgine repressiva del vencedor, es conserven a l’epistolari cinc cartes o documents en memòria dels companys de l’IOS, morts a la guerra: Canet, Valls, Vila, Martínez, Pascual, Durán i Comas. Cap dels set és remitent de les cartes d’aquest epistolari. Ni tampoc ho són cap dels autors dels cinc documents. En Josep Ribas no està a la llista dels set homenatjats, perquè no va arribar a formar part de l’ IOS.
Són
particularment interessants les cartes de María Villà i Magda Fornells 8fig 30), al
recordar l’esperit que animava als joves companys de l’ IOS. Els escrits de José
Aloy i d’Antoni Jané Solé són més curts i convencionals. Aquest últim, en Jané,
va nàixer el 1919 i va ser nomenat membre de la Junta de l’Associació al 1935 i
al 1937.
Fig. 20 Dos fotos d'Antoni Jané. Una de l’any 1936 (17 anys) quan estudiava a l’EI. L'altra de l’any 1940 (21 anys) fent la mili.
El document més espectacular del primer de novembre de 1939, és l’escrit i il·lustrat per Andreu Castells, del que aquí, a la figura 21, en reproduïm les dues primeres pàgines. Aquest document, complet, apareix a l’epistolari, però no amb les cartes sinó entre diversos documents que R. Jariod penjarà a un annex final. És interessant veure la cura amb la que Castells redacta el document per evitar que pugui ser massa perillós. Recordem que estem en plena època de neteja de “rojos”. Al novembre de 1939 en record dels morts de l’IOS, es van reunir el seus companys i amics a la muntanya de Montserrat, i es va llegir aquest document.
L’Andreu
Castells i Peig, va nàixer el 1918 i va morir el 1987. A finals de 1937 formava
part de la Junta de l’Associació, però al gener de 1938 va ser cridat a files. Durant
la guerra es va incorporar a un grup de les Brigades Internacionals (B.I.). Després
de la guerra, va ser un pintor prou conegut, historiador local, impressor,
editor (editorial Riutort), autor d’un dels primers i millors llibres sobre les
B.I., director de l’Arxiu Municipal de Sabadell, etc.
Fig. 21. Les dues primeres pàgines del Memorial, escrit i il·lustrat per l’Andreu Castells, en memòria dels companys
morts, i en ocasió del segon aniversari de la creació de l’ IOS.
Fig. 22.
Article d’Andreu Castells, al número 1 del butlletí ANHELS.
Escrit quan s'estava, en relativa calma, preparant la Batalla de l'Ebre.
Escrit quan s'estava, en relativa calma, preparant la Batalla de l'Ebre.
10 Florenci Mimó Espinalt
Florenci Mimó va enviar des l’octubre de 1938 a l’abril
de 1940, catorze cartes a Francesca. Va nàixer l’agost del 1920, i el van fer
incorporar a l’exèrcit a l’abril de 1938, quant encara tenia 17 anys. La
primera carta a Francesca, l’escriu des del front. A la segona carta ja està
hospitalitzat a Aigües de Ribes i després és traslladat al Monestir de
Montserrat que servia com hospital.
L’última carta des de Montserrat l’escriu el 13 de
gener de 1939, pocs dies abans de que hi arribin les tropes nacionals. Explica
com, als últims moments, l’hospital s’anava omplint de ferits. Els nacionals el
fan presoner i passa uns mesos en un camp de concentració. Al sortir del camp (maig
de 1939) li fan fer la mili a Vitòria, en una agrupació on tots eren de la
quinta del 41, la del “biberó”, com ell. Òbviament, la primera carta que escriu
en zona nacional (13 de maig de 1939) ja escriu en castellà. Més tard el traslladen
a Madrid, a un regiment de Ferrocarrils, i el fan treballar al Metro.
A partir de febrer de 1940, ja torna a escriure en
català, però d’amagat, com explica gràficament a una de les seves cartes. Diu
que és afeccionat a l’escriptura i el dibuix. Té una cal·ligrafia preciosa. Fa
unes descripcions molt pictòriques dels paisatges, però potser el més
interessant de les seves cartes, són les descripcions costumistes del Madrid
destrossat i popular.
Va morir d’accident a unes gorges del riu Ripoll, al juliol de 1944, a punt de fer els
24 anys.
|
Fig. 23. Dues fotos d’en Florenci Mimó. Una de
1942 fent la mili. L’altra de 1944 (molt poc abans de morir).
  |
En general, les cartes que Florenci enviava a Francesca, tenien una part dirigida a Teresa, germana de Francesca. Teresa era parella d’un germà d’en Florenci, en Lluís Mimó. Lluís, cunyat de Francesca, era un gran expert de l’Esperanto, destacat membre del POUM i oficial (capità) de l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, va passar per camps de concentració a França i per presons i hospitals a Espanya. Finalment va poder refer la seva vida ensenyant l’Esperanto. A Sabadell hi té un carrer dedicat; el Passatge Lluís Mimó “Escriptor i professor d’Esperanto”.
11 Ramón Batalla Bel
En Ramón Batalla va nàixer el maig de 1921 a
Terrassa. Donat l’any de naixement, hem de suposar (no en tenim proves
documentals) que li va tocar incorporar-se a l’exèrcit per anar al front als 17
anys. El seu ofici era mecànic.
Sabem que l’1 de gener del 39 va entrar al camp de
concentració d’Argelès (França) i que dues setmanes després tornava a Espanya,
al camp de concentració (ell en diu de “veraneig”) de Santoña, on va estar fins
el març de 1939. Llavors, s’incorpora, a fer el servei militar a l’aviació i
comença a escriure a Francesca. La primera carta de que es disposa, és del novembre
de 1939, i l’última és de l’agost de 1943, quan va acabar la seva llarga vida
de mili. Va escriure en total, trenta-una cartes a Francesca.
Pel que ell diu, es va enamorar de Francesca mentre
estava a l’ IOS, i sembla que ella mai li va correspondre. Però ell ho va intentar
fins l’última carta. A la primera carta, ja urgeix a Francesca a que li doni un
SÍ o un NO. La carta l’envia des de l’escola d’especialistes de l’ ”Arma de aviación” a Málaga, on destaca
per la seva qualitat com a mecànic i entès en motors d’avió. De Málaga passa a
Saragossa i després a Alcalá de Henares, on arriba a ser nomenat Instructor de
Mecànics.
Fins el gener de 1940 li escriu en castellà, però
com Francesca li comença a escriure en català perquè, segons ella, la censura
ja ho permet, passa a escriure en català, malgrat demana que a ell no li
escrigui en català ja que el poden tancar un mes al calabós.
Les seves cartes sorprenen per l’atreviment suïcida
que es permet, fent sovint, amb sarcasme, fortes crítiques al nou règim, als
militars, al mateix Franco, a Hitler, etc. Francesca tenia por dels censors per
ell i per ella mateixa, però en Ramón seguia desafiant el perill. El seu tema
predilecte era la guerra mundial, ja que tenia esperances de que pogués canviar
la situació d’Espanya. Un exemple de la inconsciència d’en Ramón pot ser la
segona meitat de la seva carta del 17 de maig de 1940. L’any 1942 la policia va
visitar als pares d’ en Ramón per advertir-los de la gravetat del que escrivia
a les cartes.
|
Figs. 24. A l’esquerra, Ramón Batalla al taller de
Màlaga, treballant en un motor d’avió (1940). A la dreta al costat del “seu” avió a
Alcalà (1941).
|
Sembla que intenta conquerir a Francesca, presumint amb aventures militars potser una mica fantasioses.... Explica operacions aèries “d’informació” en les que diu participar, però alguna és poc creïble. Per exemple diu haver vist des del seu avió la caiguda al mar, abatut per un avió anglès, l’avió on volava Monsieur Chiappe (misteriós personatge, alt cap de seguretat o espionatge del règim de Vichy). Aquest fet real que s’havia produït el 17 de novembre del 1940 i la premsa espanyola (per exemple l’ABC) publicava el dia 1 de desembre, Ramón el situa al 4 de desembre.
Recorda amb molta devoció a Simón Escoda, el que va
ser professor i segon director de l'IOS i responsable de la residència (on
convivien alguns professors amb les seves famílies i alumnes). El professor Escoda
en aquells moments estava tancat a la presó Model (Ramón en diu “sanatori”). El
senyor Escoda, des de la presó, per carta, es declarava “l’oncle” de tota la
colla i intentava ajudar als seus alumnes a continuar estudiant. D’això en
parlarem més endavant.
Després de la darrera carta a Francesca (agost de
1943) ja no en sabem res més de Ramón Batalla. Hi ha algun indici de que l’any
1970 va ser nomenat professor de taller a l’Escola del Treball de Terrassa i
que probablement va morir el març del 2012, també a Terrassa.
12 Rogeli Izquierdo Sánchez
12 Rogeli Izquierdo Sánchez
Rogeli Izquierdo va néixer el 1919. A finals de 1936
era vocal de la secció de Cultura de l’Associació. I al final de 1937 formava
part de la Junta.
Rogeli és el company de Francesca del que més
cartes es conserven; trenta-set (març de 1939 a març de 1942). És l’únic dels
corresponsals que en algun moment utilitza el terme “ahijado”. Francesca,
mantenia la correspondència per amistat amb tots els companys, però de fet jugava
una mica el paper de “padrina de guerra”.
Encara que sabia català, Rogeli era de llengua
materna castellana (va arribar a Catalunya, des de l’Aragó quan tenia uns 10
anys). Com els hi passa a altres
corresponsals de Francesca, al febrer o març de 1940 s’atreveixen a escriure
alguna cosa en català, però al maig ja diuen que escriure en català és perillós.
Rogeli diu que pot ser considerat “rebeldía” i que l’escriguin utilitzant “el Idioma
del Imperio”
Li va tocar incorporar-se a l’exèrcit republicà a
l’inici de 1938, amb 18 anys. Quan el van fer presoner l’exèrcit de la “España
Nacional”, el van tancar al camp de concentració de “San Marcos de León”, on
morien de gana i fred molts dels empresonats.
Al entrar al camp, els feien entregar tots els
objectes que portaven a sobre, però ell va aconseguir mantenir una manta i,
segons explicava anys més tard als seus fills, això el va lliurar de morir. Va
sortir del camp, gràcies a uns avals que li va aconseguir un veí del seu poble
natal, Villarluengo (Terol). El grup que va sortir amb ell tenia un aspecte tan
llastimós, que algunes dones que els veien passar se’ls hi apropaven per donar-los
alguna cosa per menjar.
Al març de 1939, quan encara no havia acabat la
guerra, el van fer incorporar a l’exèrcit franquista. Llavors escriu (19-Març-39)
als companys i companyes del desaparegut IOS i diu que està “liberando aquellos pueblos que aún no conocen nuestra
España Nacional. Cuando esto sea un hecho y vuelva a reír la primavera de la
paz, podremos retornar a nuestros hogares”. Però, al acabar la guerra, li va
tocar fer el servei militar per terres de Galicia.
A l’última carta d’ell que es conserva a l'epistolari
(març 1942) es queixa de que està castigat i no sap quan el llicenciaran. Entre la guerra i el servei militar va passar
casi 6 anys de soldat.
Tots els companys de l’IOS tenien un nivell d’estudis
molt més alt que el de la majoria dels companys de mili o front (el percentatge
d’analfabets totals a Espanya superava el 50%). Per això no és estrany que acostumessin
a estar a oficines, o llocs similars i sovint utilitzessin màquina d’escriure.
Rogeli per exemple, les utilitza sovint per escriure a Francesca. Li va tocar
treballar una temporada de Censor de correspondència, perquè, segons explica,
s’havien substituït els censors civils per militars. Alguns dels companys
censors eren joves catalans i que sovint feien la vista grossa en coses poc
importants.
S’interessa per saber què passa a Sabadell, amb la continuïtat
dels estudis i l’Associació sota el nou règim. S’interessa pels plans d’estudi,
pel professor Escoda que està empresonat, etc.
Recorda els 4 mesos que va passar a l ’IOS (la
guerra no li va permetre més) com els més meravellosos de la seva vida, i parla
del “recordado ADIOS”. A una carta escriu amb lletres molt grans A.D.I.O.S. (imagino
que era una manera mig dissimulada de dir “Amics De l’ IOS” o alguna cosa semblant).
Fig. 25. Fragment
d’una carta de Rogeli, a Teresa Payá. Any
1941.
|
Fig. 26. Foto
de 1944, a Sabadell, davant del monument al pintor Gimeno. Dempeus, d’esquerra a dreta; Teresa Payà
(secretaria de la secció femenina de l’Associació), Andreu Castells
(l’autor del “memorial” del que més endavant parlarem), Vicens Renom,
Lluís Viaplana (l’entrevista’t per Cristina Escrivà), Santiago Arbiol,
Mercè Torelló, i Francesca Lladós. Ajupits, d’esquerra a dreta; Chesa, Teresa Torelló i Rogeli Izquierdo. Tots ells (excepte Chesa) son
protagonistes d’aquest document o molt citats a l’epistolari.
|
13 Francesc Raspall Ventayol
D’en Francesc Raspall no tenim més informació que la
que es pot deduir de les seves trenta cartes, escrites a Francesca Lladós des
del març de 1938 fins el juliol de 1940.
A les primeres cartes està ple de fervent patriotisme
(la seva pàtria és Catalunya). “El feixisme vol destruir Catalunya”, però veu
als altres pobles d’Espanya com “terres germanes”. Des de la primera carta veu
les coses difícils però es dona ànims i li dona a Francesca.
En cap moment veu clara la victòria de la
República. Es va passar la batalla de l’Ebre fent fortificacions i saltant de
trinxera en trinxera. A la carta que escriu el 27 de novembre de 1938 diu: “fins el dia 15 d’aquest mes l’he passat a la
trinxera (segurament, en la premsa del dia 16, hi trobaràs alguna cosa que et
farà comprendre, el perquè fins aquesta data he estat a la trinxera, i el
perquè n’he sortit)”. Si Francesca va veure la premsa (republicana) del 16 de
novembre de 1938, va llegir alguna cosa com que, “una vegada l’exèrcit ha aconseguit a l‘Ebre els objectius previstos,
torna al costat esquerra de l’Ebre, voluntàriament, i es concentra a lluitar al
Segre”. Francesca potser ja va intuir
que s’acabava de produir la desfeta final de la carniceria-batalla de
l’Ebre i l’inici del fi de la República. Precisament és a l’Ebre i al Segre on la
majoria dels companys de Francesca van fer la guerra.
El 22 d’abril de 1939, els nacionals se l’emporten de
Sabadell a Burgos en un llarg viatge en tren, que explica detalladament. Li
toca fer la mili, però ho fa en oficines dels Hospitals militars de la zona de Bilbao.
Des d’allí explica la vida avorrida d’escrivent i les activitats d’oci; va al cine,
veu a Celia Gàmez, comenta àmpliament l’obra Mari-Eli que va veure al teatre
Arriaga, etc
Pel que explica, està bojament enamorat de
Francesca, li declara el seu amor repetides vegades: “Te llevo en mi corazón, desde que te vi por vez
primera en la Escuela”, “He probado de olvidarte, no he podido”, “Si llegas a unirte a otro y eres feliz, esa
será mi única alegría”. “ Si me pidieras la vista, la daría por ti y
me sentiría feliz“. Però ella mai li acceptà aquest
tipus de relació.
14 L’ “Oncle” Simón Escoda Pujol
La major part dels alumnes de l’IOS recorden amb
molta estimació al professor de Geografia i Història, Simón Escoda, que va ser
el segon Director i el responsable de la Residència. Havia nascut l’any 1884.
Convençut marxista, era especialista en història social. Les sortides dels
diumenges amb els alumnes eren classes, sobre el terreny, de geografia i d’història,
sempre sota el punt de vista del “progrés indefinit”, “tesi, antítesi, síntesi”
etc.
Els primers mesos de 1939, la majoria dels professors
s’havien exiliat, o estaven en camps de concentració o presons. El professor
Escoda va ser empresonat a la Model de Barcelona i condemnat a 12 anys i un
dia. A la Model hi havia molts catedràtics, mestres, etc. Van crear un grup que
es va organitzar per a seguir la seva activitat fent; conferències, discussions
científiques, etc. entre ells.
|
Fig.27 Alguns
professors de l’IOS, al menjador. Al fons, cap de taula, el professor i
primer “comissari-director” el Dr. Juan Bote. En primer terme, a la dreta,
el professor i segon director, Simón
Escoda .
 |
Al desaparèixer l’IOS, alguns alumnes van intentar
continuar els seus estudis a l’estil IOS, ajudant-se els uns als altres. Alguns (per exemple Rosa Homs, Renom, i Francesca) es van posar en contacte amb el seu estimat professor Escoda, demanant-li ajut
i consell. I ell els hi va donar entusiasmat. Va decidir anomenar-los els seus
nebots (fins i tot en algun moment els tracta de fills seus). A l’epistolari,
els corresponsals de Francesca parlen de Simón Escoda com “l’Oncle” i en algunes
cartes es tracten de cosins entre ells, etc. El professor anomena la residència
de l’IOS, “nuestra Casa Solariega”.
A l’Arxiu Històric de Sabadell, s’hi conserven
transcripcions de dues de les cartes de Simón Escoda als alumnes, fetes a
màquina. Una d’elles és d'una lliçó que els alumnes li van demanar per a ser
llegida a una excursió a Montserrat Alguna família dels receptors de cartes del
professor Escoda en conserven algunes més.
|
Fig. 28 Segueixen quatre petits
fragments (dos son transcripcions a màquina i els altres dos són originals
a mà) de les cartes d’ànim que el professor Escoda enviava des de la presó,
als seus alumnes-nebots (bàsicament l’any 1940).
|
15 El Doctor Juan/José Bote García
El “comisari-director” Dr. Juan Bote (a l’IOS se’l coneixia com José Bote) va tenir, des del novembre de
1938, una vida complicada a la que val la pena dedicar-li alguna pàgina. El
text següent, en castellà, està construït amb fragments extrets literalment de
l’article del Dr. Miguel Marco Igual, “Los
médicos republicanos españoles exiliados en la Unión Soviética” (Medicina e
Historia, 2009, nº1) i de diverses pàgines web que parlen dels espanyols al
Gulag soviètic.
Juan Bote nació
en 1896 en Alcuéscar (Cáceres), en el seno de una familia humilde. Estudió
Medicina en la Universidad Central de Madrid, donde se licenció en 1926.
También era licenciado en Ciencias Naturales. Residió unos cinco años en la
Guinea Española, siendo director del Laboratorio de Santa Isabel y del Hospital
de San Carlos en la isla de Fernando Poo, la actual Bioko.
Al inicio de la guerra civil volvió a España poniéndose al servicio de la República. Fue catedrático de Ciencias Naturales en el Institut Pi i Margall de Barcelona y desde junio de 1937, comisario-director del Institut Obrer de Sabadell, IOS. El Dr. Bote era militante del PSUC y mantenía buenas relaciones con las autoridades del Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad, dirigido por el comunista Jesús Hernández, el cual inauguró el IOS.
Los
alumnos lo consideraban un profesor muy duro, pero recordaban con agrado sus
clases. En el IOS era conocido como José Bote, en lugar de Juan Bote.
El
30 de noviembre de 1938, el Dr. Bote quedó separado de la enseñanza y perdió
todos los derechos como funcionario, acusado de haber abandonado su puesto en
el IOS “sin conocimiento ni autorización” del Ministerio de Instrucción Pública
y Sanidad. Una nota aparecida en la Gaceta de la República el 10 de diciembre
aclaraba que el mencionado Catedrático
ha marchado al extranjero en misión de “propaganda cultural” que le ha sido
encomendada por Organismo no dependiente de este Ministerio.
En
realidad, el Dr. Bote se había ido a la URSS en calidad de profesor de la
expedición de niños refugiados que partió de Barcelona el 25 de noviembre de
1938 hacia Leningrado. Querían educarlos para que no perdieran la lengua y
costumbres de su patria. La
expedición había sido organizada por el Ministerio de Trabajo.
Juan
Bote fue profesor de Ciencias Naturales, Geografía y Matemáticas en varias Casas de niños españoles en el área de Moscú,
pero cayó en desgracia al mantener criterios docentes distintos de la
línea oficial y no dejar de expresar sus opiniones en público.
Una
comisión inspectora de la que formaban parte varios miembros del PCE, se
escandalizó porque los alumnos desconocían la traición del coronel Casado a la República, quién había escrito
“El Capital”, la fecha de nacimiento de Dolores Ibárruri o la fecha de la
promulgación de la Constitución Soviética. La comisión determinó que los
alumnos carecían de formación marxista. Sus miembros increparon y amenazaron al
profesor Bote, porque los niños “necesitaban
menos Historia, Geografía y Matemáticas y más, mucho más, Marxismo”. En
consecuencia, Bote fue trasladado en diciembre de 1939 a otra casa.
Su
actitud independiente hizo que en noviembre de 1940 fuese separado de la labor
docente y enviado a diferentes Casas
de reposo. En la de Opalija coincidió con un grupo de jóvenes pilotos
españoles procedentes de la Escuela de Aviación de Kirovabad. Uno de los
alumnos pilotos, Miguel Velasco, recuerda que el doctor Bote les explicó; “Se
me ha traído aquí como primera providencia. Yo sé que mi final será cualquier
campo de Siberia, porque inculcaba en los niños virus capitalistas. Sí, les
hablaba de España, de nuestra historia, de nuestra geografía, de nuestras
cosas… y por lo visto todo esto deben ignorarlo los pobres. Hay que hablarles
de Marx, de Stalin y hacerles entrar en sus almas e inteligencia, que no hay
más dioses que estos señores ni más patria que Rusia”.
Pocos
días después de empezar la segunda guerra mundial, el 25 de junio, el grupo de
pilotos y el Dr.Bote, fueron detenidos. Esta vez ni siquiera había acusación
alguna. Tras muchos interrogatorios, torturas y cárceles, fueron desterrados a
diversos campos de trabajo de Siberia donde, los que sobrevivieron, pasaron grandes calamidades.
El Dr. Bote pasó catorce
años prisionero en la URSS. Fue
repatriado en setiembre de 1956. Volvió
a su pueblo natal, Alcuéscar, en donde murió en 1967 con la tristeza de lo que
pudo haber sido y no fue. Los avatares de la política malograron lo que pudo
ser una gran carrera científica.
|
Fig. 29 A
la dreta el doctor J. Bote, presoner, en un dels camps soviètics. També apareix a la fig. 27 i a la 30.
|
Fig. 30 Fragment d'una foto (1937) de les noies de la 1a promoció de l'IOS. El Dr Bote està a la dreta de la 3a fila. A baix a l'esquerra en primer terme, la professora de literatura i poesia, Matilde Folch (els alumnes diuen que els hi va fer descobrir i apreciar la poesia). Darrera de Matilde, està Pepita l'esposa del Dr. Bote. La noia que apareix al mig de la foto, amb el colze sobre la columna, és l'Angelina Saló (15 anys). A la segona fila , la primera per la dreta és Magda Fornells. La noia que està més amunt, és Rosa Homs, l'alumna que al desaparèixer l'IOS, els hi feia classes de literatura als companys.
16 Per saber-ne més
-Òbviament, la font bàsica és “L’epistolari”,
el conjunt de les cartes publicades al bloc d’en Rafael Jariod: http://CartasdelaGuerraCivil.blogspot.com.es
-La investigadora Cristina Escrivà Moscardó ha
escrit molt sobre la història dels Instituts Obrers i en general sobre
l’ensenyament durant el període republicà. En concret aquí ens interessen
especialment els treballs següents:
“L’ Institut Obrer de Sabadell, 1937-1939. Records de Lluís Viaplana”. Revista Arraona, nº8. Any 2004.
“Los Institutos para Obreros, un hermoso sueño
republicano”. Edicions L’EIXAM, 2008.
-De l’abundant i variada obra de l’Andreu Castells (un
dels protagonistes d’aquest document), destaquem:
”Sabadell, informe de l’oposició Vol.V: Guerra i revolució” Edicions Riutort, 1983.
“Las Brigadas Internacionales de la Guerra de España”, editat per Ariel, 1974
-Bona part de la informació sobre
l’IOS, s’ha obtingut de l’Arxiu Històric
de Sabadell, on es pot trobar més
informació.
-Sobre la “Lleva del biberó” i la batalla de
l’Ebre, és molt interessant el llibre següent:
“115 dies a l’Ebre” d’Assumpta Montellà, editat per “ARA llibres” el 2014.
-Es pot obtenir una visió ampla, variada i gràfica, del
que va ser la correspondència durant la guerra civil i primera postguerra,
accedint al bloc següent; http://cartesguerracivil1936-1947.blogspot.com.es
17 Fonts de les imatges
Les imatges que no es citen a continuació, son propietat
particular de les famílies dels protagonistes. Ens les han deixat exclusivament
per a ser publicades en aquest document.
Figs 1 i 2 :
AHS (Arxiu Històric de Sabadell)
Fig 3 esq:
Fig.5: AHS
Fig.6: D’un anunci a la web (ja desaparegut) d’una
exposició-venta
Fig.12: AHS
Fig.13 prim: AHS
Fig.17 prim:
AHS
Fig.21: L’epistolari al que fa referència aquest
document
Fig.22: AHS
FIG. 27: “L’
Institut Obrer de Sabadell, 1937-1939. Records de Lluís Viaplana”. Revista Arraona, nº8.
Any 2004.
Fig.28 Els
dos frag. a màquina: AHS
Fig.29:
