Il.lusions i adolescències destrossades per la guerra

         

                                                                                  

1.    Objectiu

2.   L’Escola i l’ Institut Obrer

3.   L’Associació i la guerra

4.   Els protagonistes

5.    Francesca Lladós Castellet

6.   Josep Ribas Brullet

7.   Pere Bartrés

8.  Pere Padró Castellet

9. “In memoriam”:  Andreu Castells, Maria Villà, Magda Fornells, José Aloy i Antoni Jané

10.  Florenci Mimó Espinalt

11. Ramón Batalla Bel

12. Rogeli Izquierdo Sánchez

13. Francesc Raspall Ventayol

14. L’ “Oncle” Simón Escoda Pujol

15. El Doctor Juan/José Bote Garcia

16. Per saber-ne més     
17. Fonts de les imatges

1  Objectiu

Des del desembre del 2012, en Rafael Jariod, president de la ONG “CC ONG Ayuda al Desarrollo”, va penjant, poc a poc, al seu bloc, el voluminós conjunt de cartes (137) que una joveneta de Sabadell, Francesca Lladós Castellet, va rebre dels seus companys i amics, en el període de la guerra i primera postguerra. Quasi tots aquets nois van ser enrolats en plena adolescència, entre 1937 i 1938, a l’exèrcit del Front Popular i li escrivien des del front, hospitals, etc.  La majoria eren de la famosa “lleva del biberó”.

Sabem que també li van escriure gran quantitat de targes postals, però no s’han trobat.

L’enllaç al bloc on són publicades les cartes és:

             http://CartasdelaGuerraCivil.blogspot.com.es     

Del contingut d’aquest bloc, d’ara endavant en direm l’epistolari. El present document pretén contextualitzar aquest epistolari i complementar-lo amb alguna informació i imatges dels seus protagonistes. Això pot contribuir a entendre millor el que es diu a les cartes i a eixamplar la seva visió coral, de com la guerra i la derrota de la República van truncar molts anhels juvenils. Al mateix temps, tot plegat vol ser un record i homenatge a tots aquells joves que van fer-se adults aquells anys tan tràgics.

2  L’ Escola i l’ Institut Obrer

A la presentació de l’epistolari, R. Jariod fa el següent comentari:

Cuando vi tiradas en el suelo del mercadillo dominical de antigüedades de Sabadell aquel paquete de cartas me supo mal. Me preguntaba cómo habían ido a parar allí, el porqué no tenían ningún interés para nadie. Podían haber ido al reciclaje pero estaban en mi mano. Las compré y empecé a leerlas. Son cartas de jóvenes que escriben a su amiga de Sabadell y esta las guarda ordenadamente durante años. Todos están enamorados de ella pero se casa con otro. Sus historias al final hace que tengas una visión de lo que fue la guerra civil y los primeros años de la posguerra. Se trata de jóvenes educados salidos de una escuela secundaria obrera de Sabadell.

Els autors de les cartes recollides a l’epistolari, quasi tots adolescents (nascuts entre 1918 i 1922) eren obrers i companys d’estudis a la “Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell”. Aquesta escola (d’ara endavant EI) es va crear al 1910, patrocinada bàsicament pel món empresarial, ja que a Sabadell, ciutat molt industrial, sobretot en el sector del tèxtil, es necessitaven molts obrers qualificats amb una educació general de nivell primari. En aquella època aquest era el nivell màxim d’educació que normalment podia obtenir un obrer. Fer el batxillerat (estudis anomenats secundaris o de segon nivell) de cara a poder seguir una carrera universitària, li era econòmicament impossible.

Amb l’arribada de la Segona República (1931), va començar a tot Espanya, un gran moviment de renovació de l’educació i de la seva extensió a tot el poble. A Sabadell es van crear noves escoles i de diverses orientacions.

Al començament de la guerra civil, l‘estiu de 1936, es van dissoldre les organitzacions empresarials. L’EI, fins llavors regida per un Patronat bàsicament empresarial, va passar a mans de l’Ajuntament (bàsicament format per membres de sindicats i partits d’esquerra). Es va prendre la mesura democratitzadora d’introduir representants dels alumnes i ex alumnes al nou Patronat. L’any 1937, l’EI, va afegir als tres ensenyaments ja existents a l’escola (nivell professional primari: Tèxtil, Arts i Oficis, i Comerç), un nou i important centre educatiu, l’Institut Obrer de Sabadell (d’ara endavant IOS) per possibilitar als joves més brillants de la classe obrera, fer el batxillerat i així poder optar a entrar a la Universitat. L’IOS incloïa règim voluntari d’internat, convivint amb alguns professors i les seves famílies. Tot era gratuït, fins i tot el material. L’IOS és la “escuela secundaria” que el senyor R. Jariod cita al comentari de la introducció a l’epistolari.

La investigadora Cristina Escrivá Moscardó (Associació Cultural Institut Obrer) experta en el tema dels Instituts Obrers (1937-1939) escriu:

Iniciada la Guerra Civil, el Govern de la República va emprendre un assaig pedagògic encaminat a formar els millors estudiants entre els obrers majors de quinze anys amb capacitat d'assumir un batxillerat concentrat en quatre semestres.

Els instituts per a obrers d'educació secundaria tenien la finalitat d'elevar la cultura dels treballadors i, alhora, de cultivar-ne les ments per que els ciutadans de trajectòria obrera ocupessin càrrecs importants a tot l'Estat i així contribuïssin al necessari progrés del país. Començava, d'aquesta manera, una etapa prometedora per a molts nois i noies amb talent.

Es van crear instituts obrers a Valencia, Sabadell, Barcelona i Madrid.

Els alumnes que estaven descobrint el món de la cultura tenien una predisposició activa per aprendre i un gran sentit de la responsabilitat, projectat pels excepcionals professors que compartien les seves experiències amb una metodologia hereva del pensament de l'Escola Nova, de 1'Escola Moderna i de la Institució Lliure d’Ensenyament, una educació renovadora, participativa i integradora, coeducativa, laica i que incentivava l'esperit de cooperació i solidaritat entre l'alumnat.

Els estudiants dels instituts obrers eren els futurs ciutadans compromesos amb la societat.  La modernitat i l'avantguarda es respiraven a l’ Institut, en la formació d'un nou individu implicat amb el seu temps. Els alumnes estaven destinats a esdevenir quelcom important. Era una lluita col·lectiva pel coneixement.

A les noies de l’Institut se’ls oferia la veritable oportunitat d’igualtat i no podien desaprofitar aquest fet. Recordem que feia poc temps que les dones tenien vot a les eleccions i que el caràcter d’internat mixt era innovador no només a Espanya sinó també a la resta d’Europa.

Però no podem oblidar la realitat bèl·lica del país. L’Institut [obrer de Sabadell] era un petit oasi de construcció enmig de tanta destrucció. Les notícies del front, sobretot en el segon semestre, eren desoladores. Cada vegada que els citaven a la biblioteca a hores no habituals, pressentien les males notícies. En set ocasions van sentir de la veu del senyor Simón Escoda, director: la trista noticia de la defunció en acte de guerra d'un company.

La guerra civil era un fum asfixiant per als estudiants que anava en augment i el seu fatídic final va devorar la joventut dels alumnes i va omplir les seves vides de por, calamitats i frustracions. Perdre la guerra i finalitzar totes les il·lusions.

 Els alumnes dels instituts obrers van ser desposseïts de la il·lusió del demà, anul·lada la seva expectativa d'un món millor amb igualtat d’oportunitats. La majoria van continuar les seves vides amb la frustració de saber que amb ells acabava un assaig educatiu cap a una Espanya de progrés i modernitat. Per sobreviure amb el feixisme, van haver d'ocultar que una vegada havien estudiat als instituts obrers, però mai no van oblidar la cultura i la llibertat inculcades a les seves aules.

A Internet es pot trobar gran quantitat d’informació sobre la història dels Instituts Obrers, especialment als treballs de la professora Cristina Escrivà. En concret, de cara a l’IOS i l’epistolari que ens ocupa, és molt recomanable llegir l’article que va publicar el 2004 (revista Arraona, nº8, “L’ Institut Obrer de Sabadell, 1937- 1939”) i que està penjat (3 sept.2013) a l’epistolari. Es tracta d’una entrevista a Lluís Viaplana, un dels companys de Francesca a l’ IOS.

                                       Fig.1   Fullets publicitaris de l’IOS. 

Fig.2   Cartell anunciant l’IOS.

Fig.3   A la esquerra, l’edifici  “Caixa de Sabadell” (actualment propietat del BBVA) que va ser on l’IOS s’instal·là provisionalment.  (Foto de 1930, aproximadament). La imatge de la dreta, és de la masia-castell “Can Feu,” on estava planejat fer-hi la instal·lació definitiva de l’IOS, una vegada s’acabés la guerra amb la victòria de la República.

                                     

3  L’Associació i la guerra

 Els nous aires educatius arribats amb la República van fer que l’EI creés ràpidament l’AAEEI (Associació d’Alumnes i Ex-Alumnes de l’EI), sens dubte un eix important a l’epistolari. L’Associació constava, al 1935, de les següents seccions; Excursionista, Cultura (xerrades sobre cinema, periodisme, divulgació científica, visionat de documentals, etc), Femenina, Atlètica i Esperanto.  Més tard se li va afegir una secció d’Escacs. El primer punt dels Estatuts de l’AAEEI, defineix que la seva funció ha de ser “el foment de la cultura intel·lectual i física dels seus associats, com a complement de l’obra docent de la Escola Industrial”. Per exemple, la secció Excursionista no es limitava a fer sortides per caminar, escalar, etc, sinó que s’aprofitaven per a fer estudi de la natura i el territori, fer fotografia, dibuix, etc.

Al 1938, l’AAEEI es transforma en Federació d’Alumnes i Ex Alumnes de les Escoles Professionals, la FAEEP, que incloïa també els alumnes de l’IOS. Aquí anomenarem, “l’Associació” a qualsevol de les dues associacions. L’Associació apareix citada freqüentment amb entusiasme o amb enyorança, a les cartes dirigides a Francesca Lladós. La pertinença a l’Associació, i la convivència a tot hora (fins i tot els diumenges), amb la companyonia que tot això provocava,  són els principals elements que lliguen els personatges d’aquest epistolari. 

Quan la República veu que l’exèrcit de Franco està ja atacant València i Catalunya (primavera de 1938) i no li queden prou homes mobilitzats, decideix enviar al front de l’Ebre i del Segre, als nois de 17 a 19 anys (els anomenats “biberons”) i als homes de 27 a 32 anys. I al setembre, fins els de 38 anys (anomenats “la lleva del sac”). Ja abans havia marxat al front algun professor i algun alumne no tan jove. A la majoria dels alumnes (nois) de l’IOS els va tocar lluitar a la duríssima batalla de l’Ebre i a la campanya del Segre. Al final de 1938 alguns alumnes més joves van marxar a l’exili amb les seves famílies.

En conseqüència, l’IOS i òbviament l’Associació, es queden amb pocs alumnes i pocs professors. Això fa que el paper de les noies per seguir tirant endavant tot el conjunt, sigui fonamental. Una de les coses que van fer és crear una secció de Correspondència per mantenir contactes amb els companys que estaven al front. Francesca era una de les més actives en aquesta tasca. De fet, no feien exactament el mateix paper de ”padrines de guerra” que els partits i sindicats demanaven a les noies (veure la fig.6)  perquè els nois ja eren companys d’elles a l’Associació i amics des de feia temps.

  Fig. 4   El camp de bàsquet de l’EI. Francesca jugava a l'equip femení.

                                             Fig. 5.  Insígnia de la FAEEP.

Fig. 6  Postal de la “Unión de Muchachas” (JSU)  per demanar a les noies d’escriure als combatents per donar-los ànims.

Potser Francesca no considerava prou feina de “padrina de guerra” la correspondència amb els companys, i es va decidir a “apadrinar” un desconegut, que havia demanat ser “fillol”. Aquest desconegut es deia Albert Guiriguet i era pintor (havia estudiat Belles Arts) ninotaire i pallasso “august” de nom artístic CUK. Havia també estudiat teatre a l’escola del Gran Teatre del Liceo. Francesca li va seguir escrivint a l’acabar la guerra, fins i tot quan CUK va ser tancat a la Presó del Poble Nou. 

          Fig. 7.  Petit fragment d’una carta  d’en Cuk, amb un “autoretrat”. 

El 26 de gener de 1939 les tropes de Franco ocupen Sabadell i tant l’IOS com l’Associació, són eliminats. L’EI va continuar amb els seus tres ensenyaments tradicionals, però els estudis de l’IOS no van ser reconeguts.  El nou president del Patronat era el nou alcalde (òbviament un ajuntament bàsicament falangista), i el  nou vicepresident era un rector de Parròquia. 

Quasi a tots els alumnes que van tornar vius de la guerra, així com als que no van ser mobilitzats per massa jovenets, o no s’havien exiliat, els hi va tocar marxar a fer la mili durant un temps molt llarg. Alguns van passar més de sis anys fent de soldats. Durant la llarga mili, els companys van seguir mantenint correspondència amb les amigues, com Francesca, de la desapareguda Associació.

Pràcticament totes les cartes de l’epistolari, estan escrites des de quarters, hospitals o el front. Això fa que doni una versió autèntica i molt variada, de les vivències d’aquells jovenets, tant durant els últims anys de la guerra com en els primers de la postguerra. 

4  Els protagonistes

Apart de Francesca Lladós Castellet, els principals protagonistes de l’epistolari són els remitents; Josep Ribas Brullet, Pere Bartrés, Pere Padró, Florenci Mimó Espinalt, Ramón Batalla Bel, Rogeli Izquierdo Sánchez i Francesc Raspall Ventayol. Aquí hi dedicarem un apartat a cadascun d’ells.

Del contingut de les cartes a Francesca es dedueixen algunes dades i detalls d’interès sobre els remitents. Però per donar una visió més ampla, hem buscat més dades, documents i fotografies. Com cap dels protagonistes de l’epistolari és viu, hem recorregut bàsicament a l’inestimable col·laboració d’alguns dels descendents i parents d’aquells nois i noies, especialment els de Francesca Lladós, Rogeli Izquierdo, Florenci Mimó, Antoni Jané i Josep Ribas.

Hem pogut parlar també amb Angelina Saló (fig 30), potser l’únic alumne de l’IOS que encara és viu (viva, en aquest cas). Quan va entrar a l’IOS, Angelina tenia només 15 anys (l’edat mínima per entrar-hi) i després de la guerra es va casar amb Josep Jornet i Piñot, també alumne de l’IOS i citat en algunes de les cartes de Rogeli Izquierdo. Jornet era de la quinta següent a la del “biberó”, per això no va arribar a anar a la guerra  Aquest matrimoni és l’únic del que en tinguem notícies, entre dos ex-alumnes de l’IOS.

Fig. 8 Montserrat, maig de 1940.  Trobada d’ex-alumnes de l’IOS. La quarta persona dempeus, d’esquerra a dreta, amb un llaç fosc, és Francesca Lladós.

A més de les cartes normals, a l’epistolari hi ha cinc escrits “in memoriam” pels companys morts a la guerra. Els autors són: María Villà, Magda Fornells Arbola, Andreu Castells i Peig, Antoni Jané Solé i José Aloy Anell.

També parlarem, de dos figures importants, els directors de l’ IOS. El primer director va ser Juan Bote Garcia (encara que a l’IOS se’l coneixia com José Bote) que després de la guerra va passar 15 anys de penosa aventura, com veurem més endavant. El segon director va ser el professor Simón Escoda Pujol, molt estimat pels alumnes, com ho manifesten ells mateixos en algunes de les seves cartes.

Fig. 9.  Sabadell, 12 de novembre de 1989. Retrobament d’ex-alumnes de l’IOS, per celebrar el 50e aniversari de la creació de l’IOS. La primera senyora que hi ha a l’esquerra, començant per dalt, amb un cabell molt negre,  és Francesca Lladós. A la fila dels que estan dempeus darrera dels ajupits, el quart per l’esquerra és Rogeli Izquierdo (no mira a la càmera). El primer d’aquesta fila per la dreta i amb una armilla vermella,  és en Vicens Renom (potser el noi més citat a les cartes). La senyora d’aquesta mateixa fila, que porta una camisa taronja, és Angelina Saló. I el seu marit (Josep Jornet) està al seu costat (darrera d’en Renom).

5  Francesca Lladós Castellet

Sens dubte, Francesca és la protagonista principal i el centre de l’epistolari, malgrat que no hi apareix cap carta escrita per ella.

Va nàixer a Sabadell l’abril de 1921 i va fer estudis elementals i de mecanografia a un col·legi privat fins el 1934 quan va entrar a l’EI. Des dels 14 anys compaginava els estudis amb el treball a la perfumeria Solsona i també de taquillera al cine Euterpe.  L’economia de la seva família, com la de la majoria de la població, necessitava que el fills treballessin des de molt joves.

El  juliol de 1936 ja era vocal de la secció Femenina de l’Associació (AAEEI). El maig de 1938, quan només tenia 17 anys va ingressar a l’IOS (segona promoció). Ingressar-hi era difícil, ja que s’havia de superar les proves de selecció dissenyades per a trobar alumnes amb capacitat per fer un batxillerat tan intensiu. A la seva convocatòria, dels 80 aspirants a les 25 places disponibles, només 17 van superar les proves de selecció. I dels 17, només 2 eren noies.

Fig. 10.   Francesca Lladós als 15 anys, quan ja era activa a l’Associació, jugava al bàsquet i era membre del Grup de Muntanya del Centre Excursionista de Sabadell. Fig. 11. Va ser molt afeccionada als esports: natació, escalada, però sobretot al bàsquet. Aquí (la tercera per l’esquerra) amb l’equip de l’Associació.

 

Participava activament als butlletins i a la vida associativa. De fet, a les cartes, el nois la qualifiquen com “l’ànima” o “el 100%” de l’Associació. Francesca, estava molt entusiasmada i il·lusionada amb el futur, especialment pels nous estudis a l’ IOS i l’enriquidor ambient que s’hi vivia.

Ser alumne de l’IOS no deixava temps per a fer res més, per això a l’IOS a més de ser tot gratuït, se li donava un sou com el que tenia abans d’entrar-hi.

Fig. 12.   Primera pàgina del primer número d’ANHELS (octubre 1938) el butlletí de la FAEEP. Aquest va substituir al butlletí de l’anterior associació, la AAEEI.

Francesca, va ser vocal de cultura de l’Associació (quant ja era FAAEP), i va tindre càrrecs a la secció Femenina i la d’Esports, i representant de l’Associació a l’última Junta de l’ IOS fins el dia de l'entrada de les tropes de Franco a Sabadell.

Fig. 13. Novembre de 1938. L’Associació està en situació precària, com ho expliquen aquests documents. El primer, un fragment de l’ANHELS.  El segon, fragment d’una carta de Francesca, a Florenci Mimó.

Quan a l’endemà de l’entrada dels nacionals, els estudiants de l’IOS que encara quedaven, van preguntar a l’Ajuntament quan continuarien els estudis, se’ls hi va dir que “¡Para ustedes todo se acabó por proceder del gobierno rojo! ¡Fuera de aquí”. L’Associació també va desaparèixer. Francesca encara no havia fet els 18 anys. Aquells dies, tot se li va enfonsar.

Encara que les tres escoles de l’EI van continuar sota el nou règim, l’IOS va desaparèixer i als estudiants no se’ls hi van reconèixer els estudis. Francesca va intentar continuar els estudis que havia començat a l’EI, però, segons explica, li van dir que no admetien noies. Va passar uns mesos amb feines diverses, bàsicament treballant al camp. Va tornar a treballar a la perfumeria Solsona i després com a mecanògrafa a una companyia de maquinaria elèctrica (LESA). Més tard va treballar a “Cal Pineda” fins la dècada dels anys 50. Al mateix temps treballava al cine Euterpe (no ho va deixar fins la dècada dels anys 70).

Fig. 14 Fragments d’una carta de l’octubre del 39 de Francesca a Rogeli Izquierdo.

De l’epistolari es desprèn, que els anys centrals de la seva joventut (l’últim de guerra i els primers anys de postguerra) van ser per Francesca, com per a moltíssims altres espanyols, anys molt negres: L’enfonsament de tot un món que l’havia omplert d’il·lusions;  l’arribada d’un règim repressiu i d’uns ideals molt allunyats dels seus; pèrdua de la possibilitat de seguir el camí cap el que l’IOS l’havia fet somiar;  els companys obligats a continuar anys allunyats fent vida militar, o a la presó o hospitalitzats o a l’exili (com la seva principal col·laboradora a la FAEEP, Maria Canal); mestres tancats a la presó o exiliats; separació dels seus pares (gran drama en aquells temps); els marits de les seves dues germanes tancats en camps de concentració o malalts; i passar gana, molta gana.

Fig. 15. Foto de 1941. Francesca (dempeus, a la dreta) va seguir practicant el seu esport preferit, el bàsquet. Jugava amb l’equip femení del Club d’Esports Sabadell. 

                                         Fig. 16.  Francesca l’any 1942.

L’any 1953, Francesca es va casar amb Josep Maria Blanquer, que curiosament no és cap dels “enamorats” que apareixen a l’epistolari, ni havia tingut cap relació amb l’Associació. Es van conèixer fent excursions de muntanya i es van entendre aviat: Aficions semblants (esport, art, cultura,..);  Ell era de la lleva del “biberó” i havia vist morir molts amics; etc.  Les persones amb qui hem parlat i que els van conèixer, diuen que eren molt “bona gent”.

Van seguir vivint a Sabadell i van tenir un fill i una filla.

Francesca Lladós va morir el mes de març de 1998 (als 76 anys) després d'uns quants anys de greu malaltia.

Fig. 17  El primer dels escrits següents, el va fer Francesca pocs dies abans de morir. El segon també és seu, i forma part del recordatori entregat per la família en el seu enterrament.

6  Josep Ribas Brullet

En Josep Ribas va enviar a Francesca dotze cartes entre març i juliol de 1938. Com la majoria dels que escriuen a Francesca, n’està “enamorat”.

És cridat a files quan només tenia 18 anys (primers mesos de 1938) i comença a escriure-li cartes. A les dues primeres, descriu la desmoralitzadora experiència ferroviària de la seva incorporació a l’Exèrcit Popular. A la llarguíssima carta del 26 d’abril, descriu un altre desplaçament ferroviari desastrós. La resta de les seves cartes donen molts detalls de la vida al front (bàsicament a les terres d’Urgell). Parla de tres amics morts (com a mínim dos d’ells eren de l’IOS).

Uns quants dies després de la seva última carta a Francesca (juliol 1938) és evacuat del front, malalt de tifus, a l‘hospital de Caldes de Malavella, on va morir el 28 de setembre. Florenci Mimó comenta a la seva carta del 27 d’octubre de 1938, que Francesca li ha fet saber la mort d’en Josep.

Va estudiar a l’EI, però no a l’IOS. Com pertanyia a la F.A.A.E.P., era amic de Francesca i de molts altres alumnes de l‘IOS. En Ribes ja era amic de Francesca abans de la guerra. Les seves cartes originals, totes en català, són complicades de llegir, perquè escriu ràpidament, amb difícil grafia i cap preocupació per l’estructura de les frases. Sembla que era molt afeccionat al dibuix i la pintura. Va dissenyar, segons explica, una tarja postal per a la seva Brigada i un segell de la F.A.A.E.P.

 Fig.18  A la foto de grup, en Josep Ribas destaca, dempeus , a la dreta. Francesca es la segona per l’esquerra, amb una corda a la mà. La imatge de més avall és un retrat de Francesca fet per Josep, l’any 1935.

7  Pere Bartrés

Pere Bartrés només va escriure sis cartes a Francesca, del maig al desembre de 1938. Va ser cridat a files uns mesos després que Josep Ribas, però el viatge de la seva incorporació va ser igualment un desastre frustrant, que li explica a Francesca en la seva primera comunicació, amb una poesia. Convé llegir la versió original en català, ja que la traducció al castellà fa perdre totalment la rima (precària) de l’original. Després n’envia una d’exaltació del valor dels soldats republicans, per a ser penjada al mural (diguem-ne “panell d’anuncis”) de la seva Companyia, però més tard l’estripa i reconeix que tot el que s’hi diu són mentides.

En Pere Bartrés està obsessionat per la qualitat de l'escriptura. Es queixa del seu “retard cultural” i diu que admira la sintaxi de Francesca. Des de les trinxeres, carregat de bombes de mà i veient la mort de molt a la vora, enyora la vida d’estudiant.

Malgrat intentar ser bromista, les seves cartes destil·len desengany.

La jove Maria Canal, citada repetides vegades per en Pere Bartrés i altres, formava part de la comissió de Propaganda que es va crear al 1938 i també membre, com Francesca, de l’última Junta.

8  Pere Padró Castellet

En Pere era cosí germà de les germanes Lladós, que l’anomenaven Peret. Va nàixer el 1917. Només es tenen tres cartes d’ell dirigides a Francesca, del març i abril de 1939.

Pel que diu a les cartes sembla que es troba en situació difícil, de fet com tota la seva família en aquells moments, simplement per ser dels vençuts.

Com era obligació, les tres cartes estan escrites en castellà.

       

     

Fig.19  Pere Padró, cosí germà de Francesca.

 

9 “In memoriam”: Andreu Castells, Maria Villà, Magda Fornells, José Aloy i Antoni Jané

Del primer dia de novembre de 1939, en el 2n aniversari de la inauguració de l’IOS i en plena voràgine repressiva del vencedor, es conserven a l’epistolari cinc cartes o documents en memòria dels companys de l’IOS, morts a la guerra: Canet, Valls, Vila, Martínez, Pascual, Durán i Comas. Cap dels set és remitent de les cartes d’aquest epistolari. Ni tampoc ho són cap dels autors dels cinc documents. En Josep Ribas no està a la llista dels set homenatjats, perquè no va arribar a formar part de l’ IOS.

Són particularment interessants les cartes de María Villà i Magda Fornells 8fig 30), al recordar l’esperit que animava als joves companys de l’ IOS. Els escrits de José Aloy i d’Antoni Jané Solé són més curts i convencionals. Aquest últim, en Jané, va nàixer el 1919 i va ser nomenat membre de la Junta de l’Associació al 1935 i al 1937.

          Fig. 20  Dos fotos d'Antoni Jané. Una de l’any 1936 (17 anys) quan estudiava a l’EI. L'altra de l’any 1940 (21 anys) fent la mili.

El document més espectacular del primer de novembre de 1939, és l’escrit i il·lustrat per Andreu Castells, del que aquí, a la figura 21, en reproduïm les dues primeres pàgines. Aquest document, complet, apareix a l’epistolari, però no amb les cartes sinó entre diversos documents que R. Jariod penjarà a un annex final. És interessant veure la cura amb la que Castells redacta el document per evitar que pugui ser massa perillós. Recordem que estem en plena època de neteja de “rojos”. Al novembre de 1939 en record dels morts de l’IOS, es van reunir el seus companys i amics a la muntanya de Montserrat, i es va llegir aquest document.

L’Andreu Castells i Peig, va nàixer el 1918 i va morir el 1987. A finals de 1937 formava part de la Junta de l’Associació, però al gener de 1938 va ser cridat a files. Durant la guerra es va incorporar a un grup de les Brigades Internacionals (B.I.). Després de la guerra, va ser un pintor prou conegut, historiador local, impressor, editor (editorial Riutort), autor d’un dels primers i millors llibres sobre les B.I., director de l’Arxiu Municipal de Sabadell, etc.

Fig. 21.  Les dues primeres pàgines  del Memorial, escrit i il·lustrat per  l’Andreu Castells, en memòria dels companys morts, i en ocasió del segon aniversari de la creació de l’ IOS.

  

         Fig. 22.   Article d’Andreu Castells, al número 1 del butlletí ANHELS.
      Escrit quan s'estava, en relativa calma, preparant la Batalla de l'Ebre.  

10  Florenci Mimó Espinalt  

Florenci Mimó va enviar des l’octubre de 1938 a l’abril de 1940, catorze cartes a Francesca. Va nàixer l’agost del 1920, i el van fer incorporar a l’exèrcit a l’abril de 1938, quant encara tenia 17 anys. La primera carta a Francesca, l’escriu des del front. A la segona carta ja està hospitalitzat a Aigües de Ribes i després és traslladat al Monestir de Montserrat que servia com hospital.

L’última carta des de Montserrat l’escriu el 13 de gener de 1939, pocs dies abans de que hi arribin les tropes nacionals. Explica com, als últims moments, l’hospital s’anava omplint de ferits. Els nacionals el fan presoner i passa uns mesos en un camp de concentració. Al sortir del camp (maig de 1939) li fan fer la mili a Vitòria, en una agrupació on tots eren de la quinta del 41, la del “biberó”, com ell. Òbviament, la primera carta que escriu en zona nacional (13 de maig de 1939) ja escriu en castellà. Més tard el traslladen a Madrid, a un regiment de Ferrocarrils, i el fan treballar al Metro.

A partir de febrer de 1940, ja torna a escriure en català, però d’amagat, com explica gràficament a una de les seves cartes. Diu que és afeccionat a l’escriptura i el dibuix. Té una cal·ligrafia preciosa. Fa unes descripcions molt pictòriques dels paisatges, però potser el més interessant de les seves cartes, són les descripcions costumistes del Madrid destrossat i popular.

Va morir d’accident a unes gorges del riu Ripoll, al juliol de 1944, a punt de fer els 24 anys.

Fig. 23.   Dues fotos d’en Florenci Mimó. Una de 1942 fent la mili. L’altra de 1944 (molt poc abans de morir).

En general, les cartes que Florenci enviava a Francesca, tenien una part dirigida a Teresa, germana de Francesca. Teresa era parella d’un germà d’en Florenci, en Lluís Mimó. Lluís, cunyat de Francesca, era un gran expert de l’Esperanto, destacat membre del POUM i oficial (capità) de l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, va passar per camps de concentració a França i per presons i hospitals a Espanya. Finalment va poder refer la seva vida ensenyant l’Esperanto. A Sabadell hi té un carrer dedicat; el Passatge Lluís Mimó “Escriptor i professor d’Esperanto”.

11  Ramón Batalla Bel

En Ramón Batalla va nàixer el maig de 1921 a Terrassa. Donat l’any de naixement, hem de suposar (no en tenim proves documentals) que li va tocar incorporar-se a l’exèrcit per anar al front als 17 anys. El seu ofici era mecànic.

Sabem que l’1 de gener del 39 va entrar al camp de concentració d’Argelès (França) i que dues setmanes després tornava a Espanya, al camp de concentració (ell en diu de “veraneig”) de Santoña, on va estar fins el març de 1939. Llavors, s’incorpora, a fer el servei militar a l’aviació i comença a escriure a Francesca. La primera carta de que es disposa, és del novembre de 1939, i l’última és de l’agost de 1943, quan va acabar la seva llarga vida de mili. Va escriure en total, trenta-una cartes a Francesca.

Pel que ell diu, es va enamorar de Francesca mentre estava a l’ IOS, i sembla que ella mai li va correspondre. Però ell ho va intentar fins l’última carta. A la primera carta, ja urgeix a Francesca a que li doni un SÍ o un NO. La carta l’envia des de l’escola d’especialistes de l’ ”Arma de aviación” a Málaga, on destaca per la seva qualitat com a mecànic i entès en motors d’avió. De Málaga passa a Saragossa i després a Alcalá de Henares, on arriba a ser nomenat Instructor de Mecànics.

Fins el gener de 1940 li escriu en castellà, però com Francesca li comença a escriure en català perquè, segons ella, la censura ja ho permet, passa a escriure en català, malgrat demana que a ell no li escrigui en català ja que el poden tancar un mes al calabós.

Les seves cartes sorprenen per l’atreviment suïcida que es permet, fent sovint, amb sarcasme, fortes crítiques al nou règim, als militars, al mateix Franco, a Hitler, etc. Francesca tenia por dels censors per ell i per ella mateixa, però en Ramón seguia desafiant el perill. El seu tema predilecte era la guerra mundial, ja que tenia esperances de que pogués canviar la situació d’Espanya. Un exemple de la inconsciència d’en Ramón pot ser la segona meitat de la seva carta del 17 de maig de 1940. L’any 1942 la policia va visitar als pares d’ en Ramón per advertir-los de la gravetat del que escrivia a les cartes.

Figs. 24.   A l’esquerra, Ramón Batalla al taller de Màlaga, treballant en un motor d’avió (1940).  A la dreta al costat del “seu” avió a Alcalà (1941).

 

Sembla que intenta conquerir a Francesca, presumint amb aventures militars potser una mica fantasioses....  Explica operacions aèries “d’informació” en les que diu participar, però alguna és poc creïble. Per exemple diu haver vist des del seu avió la caiguda al mar, abatut per un avió anglès, l’avió on volava Monsieur Chiappe (misteriós personatge, alt cap de seguretat o espionatge del règim de Vichy). Aquest fet real que s’havia produït el 17 de novembre del 1940 i la premsa espanyola (per exemple l’ABC) publicava el dia 1 de desembre, Ramón el situa al 4 de desembre.

Recorda amb molta devoció a Simón Escoda, el que va ser professor i segon director de l'IOS i responsable de la residència (on convivien alguns professors amb les seves famílies i alumnes). El professor Escoda en aquells moments estava tancat a la presó Model (Ramón en diu “sanatori”). El senyor Escoda, des de la presó, per carta, es declarava “l’oncle” de tota la colla i intentava ajudar als seus alumnes a continuar estudiant. D’això en parlarem més endavant.

Després de la darrera carta a Francesca (agost de 1943) ja no en sabem res més de Ramón Batalla. Hi ha algun indici de que l’any 1970 va ser nomenat professor de taller a l’Escola del Treball de Terrassa i que probablement va morir el març del 2012, també a Terrassa.



12  Rogeli Izquierdo Sánchez

Rogeli Izquierdo va néixer el 1919. A finals de 1936 era vocal de la secció de Cultura de l’Associació. I al final de 1937 formava part de la Junta.

Rogeli és el company de Francesca del que més cartes es conserven; trenta-set (març de 1939 a març de 1942). És l’únic dels corresponsals que en algun moment utilitza el terme “ahijado”. Francesca, mantenia la correspondència per amistat amb tots els companys, però de fet jugava una mica el paper de “padrina de guerra”.

Encara que sabia català, Rogeli era de llengua materna castellana (va arribar a Catalunya, des de l’Aragó quan tenia uns 10 anys). Com els hi passa a altres corresponsals de Francesca, al febrer o març de 1940 s’atreveixen a escriure alguna cosa en català, però al maig ja diuen que escriure en català és perillós. Rogeli diu que pot ser considerat “rebeldía” i que l’escriguin utilitzant “el Idioma del Imperio”

Li va tocar incorporar-se a l’exèrcit republicà a l’inici de 1938, amb 18 anys. Quan el van fer presoner l’exèrcit de la “España Nacional”, el van tancar al camp de concentració de “San Marcos de León”, on morien de gana i fred molts dels empresonats.

Al entrar al camp, els feien entregar tots els objectes que portaven a sobre, però ell va aconseguir mantenir una manta i, segons explicava anys més tard als seus fills, això el va lliurar de morir. Va sortir del camp, gràcies a uns avals que li va aconseguir un veí del seu poble natal, Villarluengo (Terol). El grup que va sortir amb ell tenia un aspecte tan llastimós, que algunes dones que els veien passar se’ls hi apropaven per donar-los alguna cosa per menjar.

Al març de 1939, quan encara no havia acabat la guerra, el van fer incorporar a l’exèrcit franquista. Llavors escriu (19-Març-39) als companys i companyes del desaparegut IOS i diu que està “liberando aquellos pueblos que aún no conocen nuestra España Nacional. Cuando esto sea un hecho y vuelva a reír la primavera de la paz, podremos retornar a nuestros hogares”. Però, al acabar la guerra, li va tocar fer el servei militar per terres de Galicia.

A l’última carta d’ell que es conserva a l'epistolari (març 1942) es queixa de que està castigat i no sap quan el llicenciaran.  Entre la guerra i el servei militar va passar casi 6 anys de soldat.

Tots els companys de l’IOS tenien un nivell d’estudis molt més alt que el de la majoria dels companys de mili o front (el percentatge d’analfabets totals a Espanya superava el 50%). Per això no és estrany que acostumessin a estar a oficines, o llocs similars i sovint utilitzessin màquina d’escriure. Rogeli per exemple, les utilitza sovint per escriure a Francesca. Li va tocar treballar una temporada de Censor de correspondència, perquè, segons explica, s’havien substituït els censors civils per militars. Alguns dels companys censors eren joves catalans i que sovint feien la vista grossa en coses poc importants.

S’interessa per saber què passa a Sabadell, amb la continuïtat dels estudis i l’Associació sota el nou règim. S’interessa pels plans d’estudi, pel professor Escoda que està empresonat, etc.

Recorda els 4 mesos que va passar a l ’IOS (la guerra no li va permetre més) com els més meravellosos de la seva vida, i parla del “recordado ADIOS”. A una carta escriu amb lletres molt grans A.D.I.O.S. (imagino que era una manera mig dissimulada de dir “Amics De l’ IOS”  o alguna cosa semblant).

         Fig. 25. Fragment d’una carta de Rogeli, a Teresa Payá.  Any 1941.

Fig.  26. Foto de 1944, a Sabadell, davant del monument al pintor Gimeno.  Dempeus, d’esquerra a dreta; Teresa Payà (secretaria de la secció femenina de l’Associació), Andreu Castells (l’autor del “memorial” del que més endavant parlarem), Vicens Renom, Lluís Viaplana (l’entrevista’t per Cristina Escrivà), Santiago Arbiol, Mercè Torelló, i Francesca Lladós.  Ajupits, d’esquerra a dreta;  Chesa, Teresa Torelló i Rogeli Izquierdo.  Tots ells (excepte Chesa) son protagonistes d’aquest document o molt citats a l’epistolari.

 

13  Francesc Raspall Ventayol

D’en Francesc Raspall no tenim més informació que la que es pot deduir de les seves trenta cartes, escrites a Francesca Lladós des del març de 1938 fins el juliol de 1940.

A les primeres cartes està ple de fervent patriotisme (la seva pàtria és Catalunya). “El feixisme vol destruir Catalunya”, però veu als altres pobles d’Espanya com “terres germanes”. Des de la primera carta veu les coses difícils però es dona ànims i li dona a Francesca.

En cap moment veu clara la victòria de la República. Es va passar la batalla de l’Ebre fent fortificacions i saltant de trinxera en trinxera. A la carta que escriu el 27 de novembre de 1938 diu: “fins el dia 15 d’aquest mes l’he passat a la trinxera (segurament, en la premsa del dia 16, hi trobaràs alguna cosa que et farà comprendre, el perquè fins aquesta data he estat a la trinxera, i el perquè n’he sortit)”. Si Francesca va veure la premsa (republicana) del 16 de novembre de 1938, va llegir alguna cosa com que, “una vegada l’exèrcit ha aconseguit a l‘Ebre els objectius previstos, torna al costat esquerra de l’Ebre, voluntàriament, i es concentra a lluitar al Segre”. Francesca potser ja va intuir que s’acabava de produir la desfeta final de la carniceria-batalla de l’Ebre i l’inici del fi de la República. Precisament és a l’Ebre i al Segre on la majoria dels companys de Francesca van fer la guerra.

El 22 d’abril de 1939, els nacionals se l’emporten de Sabadell a Burgos en un llarg viatge en tren, que explica detalladament. Li toca fer la mili, però ho fa en oficines dels Hospitals militars de la zona de Bilbao. Des d’allí explica la vida avorrida d’escrivent i les activitats d’oci; va al cine, veu a Celia Gàmez, comenta àmpliament l’obra Mari-Eli que va veure al teatre Arriaga, etc

Pel que explica, està bojament enamorat de Francesca, li declara el seu amor repetides vegades:  “Te llevo en mi corazón, desde que te vi por vez primera en la Escuela”, “He probado de olvidarte, no he podido”,  “Si llegas a unirte a otro y eres feliz, esa será mi única alegría”. “ Si me pidieras la vista, la daría por ti y me sentiría feliz“.  Però ella mai li acceptà aquest tipus de relació.

14  L’ “Oncle”  Simón Escoda Pujol

La major part dels alumnes de l’IOS recorden amb molta estimació al professor de Geografia i Història, Simón Escoda, que va ser el segon Director i el responsable de la Residència. Havia nascut l’any 1884. Convençut marxista, era especialista en història social. Les sortides dels diumenges amb els alumnes eren classes, sobre el terreny, de geografia i d’història, sempre sota el punt de vista del “progrés indefinit”, “tesi, antítesi, síntesi” etc.

Els primers mesos de 1939, la majoria dels professors s’havien exiliat, o estaven en camps de concentració o presons. El professor Escoda va ser empresonat a la Model de Barcelona i condemnat a 12 anys i un dia. A la Model hi havia molts catedràtics, mestres, etc. Van crear un grup que es va organitzar per a seguir la seva activitat fent; conferències, discussions científiques, etc. entre ells.

Fig.27  Alguns professors de l’IOS, al menjador. Al fons, cap de taula, el professor i primer “comissari-director” el Dr. Juan Bote. En primer terme, a la dreta, el professor i segon director,  Simón Escoda .

Al desaparèixer l’IOS, alguns alumnes van intentar continuar els seus estudis a l’estil IOS, ajudant-se els uns als altres. Alguns (per exemple Rosa Homs, Renom, i Francesca) es van posar en contacte amb el seu estimat professor Escoda, demanant-li ajut i consell. I ell els hi va donar entusiasmat. Va decidir anomenar-los els seus nebots (fins i tot en algun moment els tracta de fills seus). A l’epistolari, els corresponsals de Francesca parlen de Simón Escoda com “l’Oncle” i en algunes cartes es tracten de cosins entre ells, etc. El professor anomena la residència de l’IOS, “nuestra Casa Solariega”.  

A l’Arxiu Històric de Sabadell, s’hi conserven transcripcions de dues de les cartes de Simón Escoda als alumnes, fetes a màquina. Una d’elles és d'una lliçó que els alumnes li van demanar per a ser llegida a una excursió a Montserrat Alguna família dels receptors de cartes del professor Escoda en conserven algunes més.

Fig. 28  Segueixen quatre petits fragments (dos son transcripcions a màquina i els altres dos són originals a mà) de les cartes d’ànim que el professor Escoda enviava des de la presó, als seus alumnes-nebots (bàsicament l’any 1940).

 

 15  El Doctor Juan/José Bote García

El “comisari-director” Dr. Juan Bote (a l’IOS se’l coneixia com José Bote) va tenir, des del novembre de 1938, una vida complicada a la que val la pena dedicar-li alguna pàgina. El text següent, en castellà, està construït amb fragments extrets literalment de l’article del Dr. Miguel Marco Igual,  “Los médicos republicanos españoles exiliados en la Unión Soviética” (Medicina e Historia, 2009, nº1) i de diverses pàgines web que parlen dels espanyols al Gulag soviètic.

Juan Bote nació en 1896 en Alcuéscar (Cáceres), en el seno de una familia humilde. Estudió Medicina en la Universidad Central de Madrid, donde se licenció en 1926. También era licenciado en Ciencias Naturales. Residió unos cinco años en la Guinea Española, siendo director del Laboratorio de Santa Isabel y del Hospital de San Carlos en la isla de Fernando Poo, la actual Bioko.

Al inicio de la guerra civil volvió a España poniéndose al servicio de la República. Fue catedrático de Ciencias Naturales en el Institut Pi i Margall de Barcelona y desde junio de 1937, comisario-director del Institut Obrer de Sabadell, IOS.  El Dr. Bote era militante del PSUC y mantenía buenas relaciones con las autoridades del Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad, dirigido por el comunista Jesús Hernández, el cual inauguró el IOS.

Los alumnos lo consideraban un profesor muy duro, pero recordaban con agrado sus clases. En el IOS era conocido como José Bote, en lugar de Juan Bote.

El 30 de noviembre de 1938, el Dr. Bote quedó separado de la enseñanza y perdió todos los derechos como funcionario, acusado de haber abandonado su puesto en el IOS “sin conocimiento ni autorización” del Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad. Una nota aparecida en la Gaceta de la República el 10 de diciembre aclaraba que el mencionado Catedrático ha marchado al extranjero en misión de “propaganda cultural” que le ha sido encomendada por Organismo no dependiente de este Ministerio.

En realidad, el Dr. Bote se había ido a la URSS en calidad de profesor de la expedición de niños refugiados que partió de Barcelona el 25 de noviembre de 1938 hacia Leningrado. Querían educarlos para que no perdieran la lengua y costumbres de su patria. La expedición había sido organizada por el Ministerio de Trabajo.

Juan Bote fue profesor de Ciencias Naturales, Geografía y Matemáticas en varias Casas de niños españoles en el área de Moscú, pero cayó en desgracia al mantener criterios docentes distintos de la línea oficial y no dejar de expresar sus opiniones en público.

Una comisión inspectora de la que formaban parte varios miembros del PCE, se escandalizó porque los alumnos desconocían la traición del coronel Casado a la República, quién había escrito “El Capital”, la fecha de nacimiento de Dolores Ibárruri o la fecha de la promulgación de la Constitución Soviética. La comisión determinó que los alumnos carecían de formación marxista. Sus miembros increparon y amenazaron al profesor Bote, porque los niños “necesitaban menos Historia, Geografía y Matemáticas y más, mucho más, Marxismo”. En consecuencia, Bote fue trasladado en diciembre de 1939 a otra casa. 

Su actitud independiente hizo que en noviembre de 1940 fuese separado de la labor docente y enviado a diferentes Casas de reposo. En la de Opalija coincidió con un grupo de jóvenes pilotos españoles procedentes de la Escuela de Aviación de Kirovabad. Uno de los alumnos pilotos, Miguel Velasco, recuerda que el doctor Bote les explicó;  “Se me ha traído aquí como primera providencia. Yo sé que mi final será cualquier campo de Siberia, porque inculcaba en los niños virus capitalistas. Sí, les hablaba de España, de nuestra historia, de nuestra geografía, de nuestras cosas… y por lo visto todo esto deben ignorarlo los pobres. Hay que hablarles de Marx, de Stalin y hacerles entrar en sus almas e inteligencia, que no hay más dioses que estos señores ni más patria que Rusia”.

Pocos días después de empezar la segunda guerra mundial, el 25 de junio, el grupo de pilotos y el Dr.Bote, fueron detenidos. Esta vez ni siquiera había acusación alguna. Tras muchos interrogatorios, torturas y cárceles, fueron desterrados a diversos campos de trabajo de Siberia donde, los que sobrevivieron,  pasaron grandes calamidades.

El Dr. Bote pasó catorce años prisionero en la URSS. Fue repatriado en setiembre de 1956.  Volvió a su pueblo natal, Alcuéscar, en donde murió en 1967 con la tristeza de lo que pudo haber sido y no fue. Los avatares de la política malograron lo que pudo ser una gran carrera científica.

Fig. 29 A la dreta el doctor J. Bote, presoner, en un dels camps soviètics. També apareix a la fig. 27 i a la 30.

 

Fig. 30  Fragment d'una foto (1937) de les noies de la 1a promoció de l'IOS. El Dr Bote està a la dreta de la 3a fila. A baix a l'esquerra en primer terme, la professora de literatura i poesia, Matilde Folch (els alumnes diuen que els hi va fer descobrir i apreciar la poesia). Darrera de Matilde, està Pepita l'esposa del Dr. Bote. La noia que apareix al mig de la foto, amb el colze sobre la columna, és l'Angelina Saló (15 anys). A la segona fila , la primera per la dreta és Magda Fornells. La noia que està més amunt, és Rosa Homs, l'alumna que al desaparèixer l'IOS, els hi feia classes de literatura als companys.

16  Per saber-ne més

-Òbviament, la font bàsica és “L’epistolari”, el conjunt de les cartes publicades al bloc d’en Rafael Jariod:   http://CartasdelaGuerraCivil.blogspot.com.es

-La investigadora Cristina Escrivà Moscardó ha escrit molt sobre la història dels Instituts Obrers i en general sobre l’ensenyament durant el període republicà. En concret aquí ens interessen especialment els treballs següents:

“L’ Institut Obrer de Sabadell, 1937-1939. Records de Lluís Viaplana”. Revista Arraona, nº8. Any 2004.

“Los Institutos para Obreros, un hermoso sueño republicano”. Edicions L’EIXAM, 2008.

-De l’abundant i variada obra de l’Andreu Castells (un dels protagonistes d’aquest document),  destaquem: 

”Sabadell, informe de l’oposició Vol.V: Guerra i revolució” Edicions Riutort, 1983.          

 “Las Brigadas Internacionales de la Guerra de España”, editat per Ariel, 1974

-Bona part de la informació sobre l’IOS, s’ha obtingut de l’Arxiu Històric de Sabadell, on es pot trobar més  informació.

-Sobre la “Lleva del biberó” i la batalla de l’Ebre, és molt interessant el llibre següent:

“115 dies a l’Ebre” d’Assumpta Montellà, editat per “ARA llibres” el 2014.

-Es pot obtenir una visió ampla, variada i gràfica, del que va ser la correspondència durant la guerra civil i primera postguerra, accedint al bloc següent;     http://cartesguerracivil1936-1947.blogspot.com.es

17  Fonts de les imatges

Les  imatges que no es citen a continuació, son propietat particular de les famílies dels protagonistes. Ens les han deixat exclusivament  per a ser publicades en aquest document.

  

Figs 1 i 2 :   AHS (Arxiu Històric de Sabadell)

Fig 3 esq: 

  http://www.xtec.cat/~fpomes/cursd98/m8ex/hta.primersanys.htm

Fig,3 dret:     https://www.google.es/search?q=castell+de+can+feu

Fig.5:   AHS

Fig.6:   D’un anunci a la web (ja desaparegut) d’una exposició-venta

Fig.12:   AHS

Fig.13 prim:   AHS

Fig.17  prim:   AHS

Fig.21:   L’epistolari al que fa referència aquest document

Fig.22:   AHS

FIG. 27:   “L’ Institut Obrer de Sabadell, 1937-1939. Records de Lluís Viaplana”. Revista Arraona, nº8. Any 2004.

Fig.28 Els dos frag. a màquina:   AHS

Fig.29: 

  http://elcomentamierda.blogspot.com.es/2012/02/espanoles-en-el-gulag.html